domingo, 3 de febrero de 2013

Filosofia modernista (segles XVII-SVIII)


Entenem per Filosofia Moderna el pensament filosòfic existent al llarg dels segles XVII i XVIII centrat, bàsicament, en l’enfrontament entre el Racionalisme i l’Empirisme, i la seva culminació en el pensament il·lustrat.



1.El Racionalisme: René Descartes
Aquest moviment filosòfic encetarà una nova polèmica en el terreny filosòfic amb l’Empirisme, polèmica que centrarà el debat filosòfic durant prop de 150 anys. De fet, el Racionalisme s¡inicia amb René Descartes, i té com a característica principal, la creença de la possibilitat del coneixement a partir de la Raó, és a dir, de l’existència de les Idees Innates.
L’Empirisme, en canvi, afirmarà la impossibilitat de les idees innates i considerarà que l’única font vàlida de coneixement és l’experiència sensible.




2. René Descartes: la legitimació de la ciència moderna
René Descartes (1596-1650) és un dels filòsofs més importants de la Història del Pensament i, de fet, se’l considera com el primer autor de la Modernitat. Les seves teories filosòfiques determinaran un canvi a l’hora de filosofar que marcarà tota la filosofia moderna fins el pensament de Kant.


2.1. Introducció
El pensament de René Descartes serà l’origen de dos moviments filosòfics diferenciats a partir del concepte d’Idea Innata: el Racionalisme i l’Empirisme. Aquells que acceptin l’existència de les idees innates seran considerats Racionalistes i els que no acceptin la seva existència seran els Empiristes.



2.2. El Mètode
Descartes està preocupat per la Nova Ciència i el que pretén amb la seva filosofia és fonamentar-la i, per això, es plantejarà el mètode correcte per a fer-ho. Així proposa un mètode amb aquests preceptes:

§      L’evidència: considerar momentàniament com a fals allò que no sigui evident que és cert. Definim com a evident tot allò que se’ns presenta a la ment de forma clara i distinta.
§      L’anàlisi: dividir les dificultats en parts més petites per facilitar l’arribada a la veritat científica.
§   La síntesi: iniciar l’estudi per les parts més senzilles per procedir posteriorment a analitzar les més complexes.
§      L’enumeració: fer les revisions que calgui per estar segur de no ometre res que sigui important i decisiu.
Aquest mètode basat en l’evidència d’allò que és cert es basa en la deducció dels principis a partir de la intuïció de l’evidència de la veritat.


2.3. El procés metafísic
Descartes aplica aquest mètode a l’estudi de la Metafísica, iniciant-se així, el que s’anomena Procés Metafísic. Descartes considera que cal analitzar bé allò que es considera cert o fals. Per això, considerarà com a fals allò que no sigui evident que és cert. D’aquesta manera, del primer que dubtarà serà del coneixement que li proporcionen els sentits, per dues raons:

§  “Els sentits m’han enganyat diverses vegades i no és prudent refirar-se de qui ja ens ha enganyat anteriorment”.

§  “És certament complicat distingir el comni de la vigília, ja que moltes vegades quan crec tenir una experiència, forma part d’un somni que és totalment irreal; per tant, no em puc refiar del coneixement que em proporciona la sensibilitat.”

Sembla, en canvi, més difícil dubtar de la Matemàtica i de la Lògica, ja que aquestes no depenen de si un està despert o somniant, sinó que semblen completament evidents.

No obstant això, Descartes pensa que podria ser que exsitís un ésser que l’enganyés, un Geni Maligne que fes que ell considerés com a certa la Matemàtica quan és totalment falsa. És per això que el filòsof creu que cal dubtar també de la Matemàtica i la Lògica.

Més endavant, en la seva reflexió pensa que si existís un Geni Maligne enganyés, seria obvi que estaria enganyant a algú. Ell dubta sobre si l’enganya, si dubta, llavors pensa i si pensa, existeix. “Cogito ergo sum”, aquesta és la primera veritat indubtable a la que arriba Descartes. És el pilar que li permetrà construir la resta del pensament filosòfic. L’existència del Jo és indubtable ja que es tracta d’una veritat evident. Això no signficia que un existeixi pel fet de pensar ni que quan un ja no pensi, deixi d’existir. Un no existeix gràcies al Cogito, sinó que sap que existeix gràcies al Cogito.

Tot aquest procés de dubte fins arribar a la veritat evident és conegut com el Dubte Metòdic.


miércoles, 28 de noviembre de 2012

Aristòtil

Va ser deixeble de Plató. Desenvolupa un saber que es caracteritza pel seu afany de totalitat. Investiga la realitat en les seves diferents dimensions, recolzant-se sempre en l'observació i la lògica. Viu entre 384 a.C i 322 a.C. Cultiva el seu pensament a Atenes.

-Monisme ontològic: no hi ha dues realitats, sinó una: el món material que podem veure i palpar.
-Monisme antropològic: l'home no està fet de dues substàncies separades (cos i ànima). L'ànima i el cos poden existir de forma separada. El cos mor quan l'ànima s'esvaeix.

-Teoria del coneixement: importància del coneixement sensible. Tot el que sabem comença pels sentits. La ment ordena la diversitat del món sensible i li dóna categoria de coneixement universal. La ciència és possible.

-Geocentrisme: La Terra és el centre de l'Univers.
-Hilemorfisme: tot el que existeix és un compost de dos principis metafísics, la matèria i la forma.

-Teoria del canvi: el canvi és real. Tot canvia perquè tot està sotmès a dos principis metafísics: la potència i l'acte. La matèria és potència. La forma és acte.
-Teoria de les 4 causes: tot el que existex es deu a 4 causes: material, formal, eficient i final. La més important de totes és la final. L'atzar no existeix.

-Lògica (órganon): és l'instrument de la raó. Sense la lògica no es pot pensar.

-Teoria Ètica: la vida feliç es troba en la pràctica de les virtuts morals i en la recerca del coneixement. La virtut sempre es troba en el terme mig de totes les coses.

-Teoria política: l'home és un animal polític.  Només es pot viure a la polis. La polis ha de ser governada pels millors - Aristocràcia.

-Teoria Estètica: l'art és imitació perquè la imitació produeix plaer, sobretot si és imitació del que és bell. Funció catàrtica (purificadora) de l'art.

10 Categories:
La realitat és l'ésser, el que "és". L'ésser és tot allò que és, el món que podem veure i tocar amb els nostres sentits (el món de les idees no existeix). Aquestes maneres de "ser" es poden resumir en 10 categories. 
La substància defineix les coses, fa que siguin el que són i no una altra cosa. La substància és, per això, una categoria necessària. Les altres 9 categories també defineixen l'ésser, però no de forma necessària, sinó accidental.

-Substància
-Quantitat
-Qualitat
-Acció
-Passió
-Relació
-Lloc
-Temps
-Posició
-Estat

Teoria Hilemòrfica: l'ésser és matèria primera + forma substancial

La substància es divideix en dues parts: la Matèria i la Forma.
Matèria: substrat real que posseeix tot ésser. La seva principal característica és que és indeterminada. És principi d'individuació.

Forma: determina la matèria, fent que cada cosa sigui el que és. És principi de determinació de la matèria.


Contradicció amb Plató: les idees (formes) són part constitutiva i inseparable dels éssers, i no poden existir fora dels éssers singulars.



Estudi del canvi: teoria de l'acte i la potència
Tot ésser es troba en acte i, alhora, en potència d'esdevenir (canviar) cap a un altre estat.

Cuc en acte --> papallona en potència

Ésser --> Ésser en potència --> No-ésser

Matèria: ésser en potència
Forma: ésser en acte


4 Causes del canvi:
El que fa que l'ésser passi de la potència a l'acte és la causa. Segons Aristòtil, n'hi ha 4:
-Causa material --> substrat físic de qualsevol ésser
-Causa eficient --> agent que produeix l'ésser
-Causa formal --> el que fa que un ésser sigui el que és
-Causa final --> la finalitat per la qual l'ésser és


Causa final: visió teleològica de la realitat

La natura no fa res en va, sinó que tot ho fa en vistes cap alguna cosa. La causa final és la més important, fa que l'ésser tingui sentit, raó de ser. 
(Telos: finalitat)
Tot el que existeix té una finalitat.


Tipus de canvi:
Aristòtil entén el canvi com un fenomen inherent als éssers, definit com el pas de la potència a l'acte. Hi intervenen 3 elements:
-Matèria o substrat: el que no canvia
-Privació de la forma: el que no és però serà
-Actualització de la forma: nova forma adquirida


Teoria de l'home: l'home és un compost de matèria (cos) i forma (ànima) que no es poden separar. La mort d'un suposa la mort de l'altra.
L'ànima és un principi vital. En l'home, és un principi intel·lectual, també, perquè és la seu de la raó, qualitat que ens distingeix dels altres animals.


Tres tipus d'ànima:
-A.Vegetativa: plantes, nutrició i reproducció
-A.Sensitiva: animals, percepció sensible, moviment local
-A.Racional: humans, enteniment i raó

Plató-Aristòtil: coincideixen a l'hora de considerar l'ànima com la base del coneixement racional, però difereixen quant a la condició de mortalitat o eternitat.


T.Coneixement: 
Visió aristotèlica empirista i anti-innatista: en néixer no sabem res (contradiu a Plató).

A mesura que els sentits es desperten, la ment s'omple de sensacions i percepcions que, associades al sentit comú, es guarden a la memòria, que és la base de l'experiència.

Abstracció: procés que es realitza quan l'enteniment rep els continguts de l'experiència i vol crear els conceptes generals.


Ètica i Política:
L'obra principal d'Aristòtil és l'Ètica a Nicòmac. Aristòtil defineix el bé com allò que tothom desitja. Diu que la recerca del bé és quelcom natural, que ve marcat per la nostra pròpia substància o condició humana. Defensa que el natural és voler el bé i fer-lo. Per ell, el mal no té existència en la natura, és com una imperfecció, com un bé no plenament aconseguit.
Plató: el mal només és privació del bé.

Tot ésser tendeix a una finalitat, aconseguint aquesta finalitat tot ésser arriba a la seva perfecció, al seu bé. La finalitat que tots els éssers persegueixen és la felicitat. Per tant, aconseguir la felicitat (Eudemonisme) és el bé de l'home.

Ètica i política estan lligades perquè el bé de l'individu i el de l'estat són inseparables. La virtut és un tret del caràcter, la disposició a actuar d'una certa manera en determinades circumstàncies.
És un concepte vinculat a l'ARETÉ o excel·lència.

L'home virtuós és excel·lent en diferents virtuts: noblesa, dignitat, valentia, generositat, ...


domingo, 25 de noviembre de 2012

Plató


Coneixement:
§  Dualitat entre el coneixement sensible i l’intel·ligible.
§  L’autèntic coneixement és el de les idees, a les quals s’hi accedeix per 4 vies:

ü  Amor = al saber
ü  Record = reminiscència
ü  Dialèctica = noesi
ü  Purificació = via ètica

Mite de la Caverna, Símil de la Línia, Escalu de Menó.



Home:
§  Ànima accidentalment encarnada en un cos esperant la seva purificació per mitjà de la pràctica de les virtuts. Passa per tres etapes:
ü  Ànima concupiscible
ü  Ànima irascible
ü  Ànima racional
Mite del Tir Alat, Mite de Er



Món / Realitat:

§  Món sensible: el podem veure i tocar, és el món de la matèria, sotmès a un canvi permanent i constant. És el món d’Heràclit.

§  Món intel·ligible: el món no material o intel·ligible (només el podem pensar) és el món de les formes pures, o idees, l’autèntica realitat, perquè és perfecta i no canvia mai. És el món de Parmènides.
Fa possible el món sensible ja que les coses materials només són còpies de les idees (participació). La ciènca, l’ètica i la política es basen en les idees immòbils i estables.



Mite de la Caverna
Casualitat: les idees són la causa que dóna existència, ordre i sentit a tota la realitat, tant material com intel·lectual. En el món material, per exemple, la idea de bellesa és la causa que fa que busquem les coses belles. La idea de veritat és la causa que ens porta a fer el bé i a no trobar sentit a les males accions. L’afany de perfecció dóna sentit al món i justifica la nostra existència.



Sòcrates


§  "Només sé que no sé res."
§  "Si no reconeixem la nostra ignorància, mai serem capaços d’aprendre res."

§  Filòsof à aquell que interroga al seu interlocutor per ajudar-lo a adonar-se que no sap res.
§  No tenim res a ensenyar als altres, només podem mostrar el camí per arribar a la veritat.
§  Mètode à diàleg, utilitza la pregunta.

Ironia: simulació. Definicions senzilles. Feia preguntes i el seu interlocutor es contradeia contínuament.
Maièutica: mostra ingenuïtat i va guiant amb preguntes als ciutadans cap a la veritat.


§  Areté = virtut
§  Ciutat havia de ser = bé col·lectiu = justícia

§  Preocupació pel paper que tenim dins la societat.
§  "L’home és la seva ànima, que no és altra cosa que la raó, seu de la nostra activitat pensant i ètica."

§  Finalitat de la raó à ordre moral à vol ensenyar el coneixement : l’amor i el bé
§  Si coneixem el bé, és impossible que actuem malament.
§  Veritables valors à aquells vinculats a l’ànima.
§  Felicitat à Eudaimonia
§  Només qui actua bé assoleix la moralitat i la felicitat.
§  Condemnat a mort a causa d’impietat à amor contra els déus / manipulació de la ment dels joves.


Mètode socràtic: tècnica dialogada que consisteix en facilitar a l’individu que vol conèixer la veritat que ho pugui fer per si mateix, amb l’ajuda del llenguatge i d’un mestre que el vagi guiant. Consta de dues parts: la ironia i la maièutica.

§  Ironia: moment destructiu, negatiu i crític. Pretén posar en contradicció a l’interlocutor, demostrar-li que defensa coses absurdes per obligar-lo a que negui el que abans havia afirmat.

§  Maièutica: moment constructiu en què es porta a l’altre cap al descobriment de les idees que innatament poseeix. Les idees només cal que les recordi. Tot home és bo i just per naturalesa. La veritat la portem tots a dins de l’ànima, però cal un esforç per treure-la a la llum, per descobrir-la i fer el pas de les opinions vulgars a la ciència.


Intel·lectualisme moral: conseqüència de la maièutica. Tot home bo és savi. Qui coneix el bé no pot deixar de fer-lo perquè la força del bé és insuperable. Qui actua malament, ho fa perquè és un ignorant.
Docta ignorància: només sé que no sé res. Reconèixer la pròpia ignorància, rebutjant els falsos coneixements, és el primer pas per arribar a la saviesa.
Dialèctica socràtica: art del diàleg. En el diàleg tothom ensenya i tothom aprèn. L’educació és col·lectiva: la ciutat ens educa. No aprenem del mestre sinó a través d’ell: l’autèntic magisteri el dóna la vida.
Universalisme ètic: sòcrates rebutja la teoria sofística segons la qual tot són opinions. Per Sòcrates és millor ser just que injust, és millor ser bo que dolent, és millor patir una injustícia que cometre-la. La funció del filòsof és definir els universals ètics i ajudar a cada home a trobar-los.


§  Cal reformar el jovent per fer-ne bons ciutadans.
§  Per aconseguir-ho cal una tècnica o mètode (= El diàleg orientat a la recerca del bé) i un mestre que els orienti.
§  El punt de partença de la filosofia és la introspecció (=mirada interior, descobrir el bé analitzant-se interiorment)
§  En la raó trobem conceptes clars, definidors de les essències de tot, compresibles per tothom que busqui la veritat.
§  Els conceptes de la virtut són innats, tots els portem a dins i per això tendim necessàriament a complir-los quan els coneixem. Qui coneix el bé no pot deixar de fer-lo.
§  Paraula à per arribar a la veritat
§  Ideal à felicitat
§  Pedagògicament à ensenyament de franc
§  Objectiu à fonamentar la filosofia a través de definir els conceptes ètics: bé, veritat…


Sofistes


§  Protàgores à qüestions pràctiques

Sofistica: moviment cultural determinant del s.V a.C. Es pot considerar com el triomf de la democràcia perquè posa el debat com a centre de la vida de la ciutat.
Els sofistes eren mestres ambulants que anaven de ciutat en ciutat ensenyant als joves rics a discutir a l’àgora. Cobraven per fer-ho.

§  L’ideal grec à  bastir una ciutat dominada per la saviesa (sofiestes = expressió d’aquest ideal)

§  Interès per l’home, és a dir, pel ciutadà i per problemes de retòrica i de dret. S’interessen sobretot pel prolema de la convivència.


§  Defensen una teoria relativista sobre el món, consubstancial amb la democràcia. Per ells tot són opinions.

§  Gran importància del llenguatge. La paraula és un instrument de poder. És molt important dominar l’habilitat retòrica a l’hora de persuadir: Judici de Protàgores contra Evatle.



Constitueix una expressió de democràcia i tolerància, en la mesura que la democràcia significa pluralisme de les opinions i llibertat d’expressió. Les seves tesis essencials són:

§  Nihilisme ontològic: no existeix un ésser substancial i permanent al canvi (gòrgies)
§  Fenomenisme: l’aparença és l’única forma de ser real.
§  Subjectivisme: l’home és l’únic criteri de veritat dels judicis.
§  Sensisme: l’experiència és l’única font de coneixement.
§  Convencionalisme: la societat no és un fet natural sinó el resultat d’un pacte.
§  Positivisme: les lleis jurídiques i morals han estat dictades pels homes, no pels déus.
§  Relativisme: les normes socials estan en funció de cada societat, de cada època i dels interessos de cada moment. Per tant, canvien quan les circumstàncies ho requereixen.
§  Escepticisme: no existeix la veritat universal, tot pot ser a la vegada veritable i fals.


Dos tipus de lleis:

§ Lleis físico-naturals: de valor universal, no poden canviar i es compleixen de forma inevitable.
§ Lleis político-socials o “nomos”: regulen la convivència a la ciutat i són convencionals, poden canviar, cada ciutat té lleis diferents.
Reflexió: cal obligar algú a morir per defensar les lleis del seu país?



Gòrgies:
1.       Res no és
2.       Si fos, seria incognoscible
3.       Si fos cognoscible, seria incomunicable


§  Practiquen el relativisme i escepticisme
§  Defensen la idea que no hi ha veritats absolutes, només hi ha opinió
§  Distingeixen entre saber i creure: només hi ha creences, no sabers.
§  El llenguatge i la retòrica són fonamentals en la vida social, per convèncier als altres, tenir èxit, assolir i conservar el poder…
§  Gòrgies i Protàgores, els sofistes més importants.
§  Sòcrates i Plató estan en contra dels sofistes als qui consideren responsables de la decadència moral i política de la Polis.


§  Paraula à per arribar al poder
§  Ideal à èxit.
§  Pedagògicament à cobren i s’adrecen als rics
§  Objectiusà escepticisme i relativisme