Aristòtil

Va ser deixeble de Plató. Desenvolupa un saber que es caracteritza pel seu afany de totalitat. Investiga la realitat en les seves diferents dimensions, recolzant-se sempre en l'observació i la lògica. Viu entre 384 a.C i 322 a.C. Cultiva el seu pensament a Atenes.

-Monisme ontològic: no hi ha dues realitats, sinó una: el món material que podem veure i palpar.

-Monisme antropològic: l'home no està fet de dues substàncies separades (cos i ànima). L'ànima i el cos poden existir de forma separada. El cos mor quan l'ànima s'esvaeix.

-Teoria del coneixement: importància del coneixement sensible. Tot el que sabem comença pels sentits. La ment ordena la diversitat del món sensible i li dóna categoria de coneixement universal. La ciència és possible.

-Geocentrisme: La Terra és el centre de l'Univers.

-Hilemorfisme: tot el que existeix és un compost de dos principis metafísics, la matèria i la forma.

-Teoria del canvi: el canvi és real. Tot canvia perquè tot està sotmès a dos principis metafísics: la potència i l'acte. La matèria és potència. La forma és acte.

-Teoria de les 4 causes: tot el que existex es deu a 4 causes: material, formal, eficient i final. La més important de totes és la final. L'atzar no existeix.

-Lògica (órganon): és l'instrument de la raó. Sense la lògica no es pot pensar.

-Teoria Ètica: la vida feliç es troba en la pràctica de les virtuts morals i en la recerca del coneixement. La virtut sempre es troba en el terme mig de totes les coses.

-Teoria política: l'home és un animal polític.  Només es pot viure a la polis. La polis ha de ser governada pels millors - Aristocràcia.

-Teoria Estètica: l'art és imitació perquè la imitació produeix plaer, sobretot si és imitació del que és bell. Funció catàrtica (purificadora) de l'art.

10 Categories:

La realitat és l'ésser, el que "és". L'ésser és tot allò que és, el món que podem veure i tocar amb els nostres sentits (el món de les idees no existeix). Aquestes maneres de "ser" es poden resumir en 10 categories. 

La substància defineix les coses, fa que siguin el que són i no una altra cosa. La substància és, per això, una categoria necessària. Les altres 9 categories també defineixen l'ésser, però no de forma necessària, sinó accidental.

-Substància

-Quantitat

-Qualitat

-Acció

-Passió

-Relació

-Lloc

-Temps

-Posició

-Estat

Teoria Hilemòrfica: l'ésser és matèria primera + forma substancial

La substància es divideix en dues parts: la Matèria i la Forma.

Matèria: substrat real que posseeix tot ésser. La seva principal característica és que és indeterminada. És principi d'individuació.

Forma: determina la matèria, fent que cada cosa sigui el que és. És principi de determinació de la matèria.

Contradicció amb Plató: les idees (formes) són part constitutiva i inseparable dels éssers, i no poden existir fora dels éssers singulars.

Estudi del canvi: teoria de l'acte i la potència

Tot ésser es troba en acte i, alhora, en potència d'esdevenir (canviar) cap a un altre estat.

Cuc en acte --> papallona en potència

Ésser --> Ésser en potència --> No-ésser

Matèria: ésser en potència

Forma: ésser en acte

4 Causes del canvi:

El que fa que l'ésser passi de la potència a l'acte és la causa. Segons Aristòtil, n'hi ha 4:

-Causa material --> substrat físic de qualsevol ésser

-Causa eficient --> agent que produeix l'ésser

-Causa formal --> el que fa que un ésser sigui el que és

-Causa final --> la finalitat per la qual l'ésser és

Causa final: visió teleològica de la realitat

La natura no fa res en va, sinó que tot ho fa en vistes cap alguna cosa. La causa final és la més important, fa que l'ésser tingui sentit, raó de ser. 

(Telos: finalitat)

Tot el que existeix té una finalitat.

Tipus de canvi:

Aristòtil entén el canvi com un fenomen inherent als éssers, definit com el pas de la potència a l'acte. Hi intervenen 3 elements:

-Matèria o substrat: el que no canvia

-Privació de la forma: el que no és però serà

-Actualització de la forma: nova forma adquirida

Teoria de l'home: l'home és un compost de matèria (cos) i forma (ànima) que no es poden separar. La mort d'un suposa la mort de l'altra.

L'ànima és un principi vital. En l'home, és un principi intel·lectual, també, perquè és la seu de la raó, qualitat que ens distingeix dels altres animals.

Tres tipus d'ànima:

-A.Vegetativa: plantes, nutrició i reproducció

-A.Sensitiva: animals, percepció sensible, moviment local

-A.Racional: humans, enteniment i raó

Plató-Aristòtil: coincideixen a l'hora de considerar l'ànima com la base del coneixement racional, però difereixen quant a la condició de mortalitat o eternitat.

T.Coneixement: 

Visió aristotèlica empirista i anti-innatista: en néixer no sabem res (contradiu a Plató).

A mesura que els sentits es desperten, la ment s'omple de sensacions i percepcions que, associades al sentit comú, es guarden a la memòria, que és la base de l'experiència.

Abstracció: procés que es realitza quan l'enteniment rep els continguts de l'experiència i vol crear els conceptes generals.

Ètica i Política:

L'obra principal d'Aristòtil és l'Ètica a Nicòmac. Aristòtil defineix el bé com allò que tothom desitja. Diu que la recerca del bé és quelcom natural, que ve marcat per la nostra pròpia substància o condició humana. Defensa que el natural és voler el bé i fer-lo. Per ell, el mal no té existència en la natura, és com una imperfecció, com un bé no plenament aconseguit.

Plató: el mal només és privació del bé.

Tot ésser tendeix a una finalitat, aconseguint aquesta finalitat tot ésser arriba a la seva perfecció, al seu bé. La finalitat que tots els éssers persegueixen és la felicitat. Per tant, aconseguir la felicitat (Eudemonisme) és el bé de l'home.

Ètica i política estan lligades perquè el bé de l'individu i el de l'estat són inseparables. La virtut és un tret del caràcter, la disposició a actuar d'una certa manera en determinades circumstàncies.
És un concepte vinculat a l'ARETÉ o excel·lència.

L'home virtuós és excel·lent en diferents virtuts: noblesa, dignitat, valentia, generositat, ...