Aristòtil

Va ser deixeble de Plató. Desenvolupa un saber que es caracteritza pel seu afany de totalitat. Investiga la realitat en les seves diferents dimensions, recolzant-se sempre en l'observació i la lògica. Viu entre 384 a.C i 322 a.C. Cultiva el seu pensament a Atenes.

-Monisme ontològic: no hi ha dues realitats, sinó una: el món material que podem veure i palpar.

-Monisme antropològic: l'home no està fet de dues substàncies separades (cos i ànima). L'ànima i el cos poden existir de forma separada. El cos mor quan l'ànima s'esvaeix.

-Teoria del coneixement: importància del coneixement sensible. Tot el que sabem comença pels sentits. La ment ordena la diversitat del món sensible i li dóna categoria de coneixement universal. La ciència és possible.

-Geocentrisme: La Terra és el centre de l'Univers.

-Hilemorfisme: tot el que existeix és un compost de dos principis metafísics, la matèria i la forma.

-Teoria del canvi: el canvi és real. Tot canvia perquè tot està sotmès a dos principis metafísics: la potència i l'acte. La matèria és potència. La forma és acte.

-Teoria de les 4 causes: tot el que existex es deu a 4 causes: material, formal, eficient i final. La més important de totes és la final. L'atzar no existeix.

-Lògica (órganon): és l'instrument de la raó. Sense la lògica no es pot pensar.

-Teoria Ètica: la vida feliç es troba en la pràctica de les virtuts morals i en la recerca del coneixement. La virtut sempre es troba en el terme mig de totes les coses.

-Teoria política: l'home és un animal polític.  Només es pot viure a la polis. La polis ha de ser governada pels millors - Aristocràcia.

-Teoria Estètica: l'art és imitació perquè la imitació produeix plaer, sobretot si és imitació del que és bell. Funció catàrtica (purificadora) de l'art.

10 Categories:

La realitat és l'ésser, el que "és". L'ésser és tot allò que és, el món que podem veure i tocar amb els nostres sentits (el món de les idees no existeix). Aquestes maneres de "ser" es poden resumir en 10 categories. 

La substància defineix les coses, fa que siguin el que són i no una altra cosa. La substància és, per això, una categoria necessària. Les altres 9 categories també defineixen l'ésser, però no de forma necessària, sinó accidental.

-Substància

-Quantitat

-Qualitat

-Acció

-Passió

-Relació

-Lloc

-Temps

-Posició

-Estat

Teoria Hilemòrfica: l'ésser és matèria primera + forma substancial

La substància es divideix en dues parts: la Matèria i la Forma.

Matèria: substrat real que posseeix tot ésser. La seva principal característica és que és indeterminada. És principi d'individuació.

Forma: determina la matèria, fent que cada cosa sigui el que és. És principi de determinació de la matèria.

Contradicció amb Plató: les idees (formes) són part constitutiva i inseparable dels éssers, i no poden existir fora dels éssers singulars.

Estudi del canvi: teoria de l'acte i la potència

Tot ésser es troba en acte i, alhora, en potència d'esdevenir (canviar) cap a un altre estat.

Cuc en acte --> papallona en potència

Ésser --> Ésser en potència --> No-ésser

Matèria: ésser en potència

Forma: ésser en acte

4 Causes del canvi:

El que fa que l'ésser passi de la potència a l'acte és la causa. Segons Aristòtil, n'hi ha 4:

-Causa material --> substrat físic de qualsevol ésser

-Causa eficient --> agent que produeix l'ésser

-Causa formal --> el que fa que un ésser sigui el que és

-Causa final --> la finalitat per la qual l'ésser és

Causa final: visió teleològica de la realitat

La natura no fa res en va, sinó que tot ho fa en vistes cap alguna cosa. La causa final és la més important, fa que l'ésser tingui sentit, raó de ser. 

(Telos: finalitat)

Tot el que existeix té una finalitat.

Tipus de canvi:

Aristòtil entén el canvi com un fenomen inherent als éssers, definit com el pas de la potència a l'acte. Hi intervenen 3 elements:

-Matèria o substrat: el que no canvia

-Privació de la forma: el que no és però serà

-Actualització de la forma: nova forma adquirida

Teoria de l'home: l'home és un compost de matèria (cos) i forma (ànima) que no es poden separar. La mort d'un suposa la mort de l'altra.

L'ànima és un principi vital. En l'home, és un principi intel·lectual, també, perquè és la seu de la raó, qualitat que ens distingeix dels altres animals.

Tres tipus d'ànima:

-A.Vegetativa: plantes, nutrició i reproducció

-A.Sensitiva: animals, percepció sensible, moviment local

-A.Racional: humans, enteniment i raó

Plató-Aristòtil: coincideixen a l'hora de considerar l'ànima com la base del coneixement racional, però difereixen quant a la condició de mortalitat o eternitat.

T.Coneixement: 

Visió aristotèlica empirista i anti-innatista: en néixer no sabem res (contradiu a Plató).

A mesura que els sentits es desperten, la ment s'omple de sensacions i percepcions que, associades al sentit comú, es guarden a la memòria, que és la base de l'experiència.

Abstracció: procés que es realitza quan l'enteniment rep els continguts de l'experiència i vol crear els conceptes generals.

Ètica i Política:

L'obra principal d'Aristòtil és l'Ètica a Nicòmac. Aristòtil defineix el bé com allò que tothom desitja. Diu que la recerca del bé és quelcom natural, que ve marcat per la nostra pròpia substància o condició humana. Defensa que el natural és voler el bé i fer-lo. Per ell, el mal no té existència en la natura, és com una imperfecció, com un bé no plenament aconseguit.

Plató: el mal només és privació del bé.

Tot ésser tendeix a una finalitat, aconseguint aquesta finalitat tot ésser arriba a la seva perfecció, al seu bé. La finalitat que tots els éssers persegueixen és la felicitat. Per tant, aconseguir la felicitat (Eudemonisme) és el bé de l'home.

Ètica i política estan lligades perquè el bé de l'individu i el de l'estat són inseparables. La virtut és un tret del caràcter, la disposició a actuar d'una certa manera en determinades circumstàncies.
És un concepte vinculat a l'ARETÉ o excel·lència.

L'home virtuós és excel·lent en diferents virtuts: noblesa, dignitat, valentia, generositat, ...

Mapa conceptual Aristòtil

Mapa conceptual de Plató

Plató

Coneixement:

§  Dualitat entre el coneixement sensible i l’intel·ligible.

§  L’autèntic coneixement és el de les idees, a les quals s’hi accedeix per 4 vies:

ü  Amor = al saber

ü  Record = reminiscència

ü  Dialèctica = noesi

ü  Purificació = via ètica

Mite de la Caverna, Símil de la Línia, Escalu de Menó.

Home:

§  Ànima accidentalment encarnada en un cos esperant la seva purificació per mitjà de la pràctica de les virtuts. Passa per tres etapes:

ü  Ànima concupiscible

ü  Ànima irascible

ü  Ànima racional

Mite del Tir Alat, Mite de Er

Món / Realitat:

§  Món sensible: el podem veure i tocar, és el món de la matèria, sotmès a un canvi permanent i constant. És el món d’Heràclit.

§  Món intel·ligible: el món no material o intel·ligible (només el podem pensar) és el món de les formes pures, o idees, l’autèntica realitat, perquè és perfecta i no canvia mai. És el món de Parmènides.

Fa possible el món sensible ja que les coses materials només són còpies de les idees (participació). La ciènca, l’ètica i la política es basen en les idees immòbils i estables.

Mite de la Caverna

Casualitat: les idees són la causa que dóna existència, ordre i sentit a tota la realitat, tant material com intel·lectual. En el món material, per exemple, la idea de bellesa és la causa que fa que busquem les coses belles. La idea de veritat és la causa que ens porta a fer el bé i a no trobar sentit a les males accions. L’afany de perfecció dóna sentit al món i justifica la nostra existència.

Sòcrates

§  "Només sé que no sé res."

§  "Si no reconeixem la nostra ignorància, mai serem capaços d’aprendre res."

§  Filòsof à aquell que interroga al seu interlocutor per ajudar-lo a adonar-se que no sap res.

§  No tenim res a ensenyar als altres, només podem mostrar el camí per arribar a la veritat.

§  Mètode à diàleg, utilitza la pregunta.

Ironia: simulació. Definicions senzilles. Feia preguntes i el seu interlocutor es contradeia contínuament.

Maièutica: mostra ingenuïtat i va guiant amb preguntes als ciutadans cap a la veritat.

§  Areté = virtut

§  Ciutat havia de ser = bé col·lectiu = justícia

§  Preocupació pel paper que tenim dins la societat.

§  "L’home és la seva ànima, que no és altra cosa que la raó, seu de la nostra activitat pensant i ètica."

§  Finalitat de la raó à ordre moral à vol ensenyar el coneixement : l’amor i el bé

§  Si coneixem el bé, és impossible que actuem malament.

§  Veritables valors à aquells vinculats a l’ànima.

§  Felicitat à Eudaimonia

§  Només qui actua bé assoleix la moralitat i la felicitat.

§  Condemnat a mort a causa d’impietat à amor contra els déus / manipulació de la ment dels joves.

Mètode socràtic: tècnica dialogada que consisteix en facilitar a l’individu que vol conèixer la veritat que ho pugui fer per si mateix, amb l’ajuda del llenguatge i d’un mestre que el vagi guiant. Consta de dues parts: la ironia i la maièutica.

§  Ironia: moment destructiu, negatiu i crític. Pretén posar en contradicció a l’interlocutor, demostrar-li que defensa coses absurdes per obligar-lo a que negui el que abans havia afirmat.

§  Maièutica: moment constructiu en què es porta a l’altre cap al descobriment de les idees que innatament poseeix. Les idees només cal que les recordi. Tot home és bo i just per naturalesa. La veritat la portem tots a dins de l’ànima, però cal un esforç per treure-la a la llum, per descobrir-la i fer el pas de les opinions vulgars a la ciència.

Intel·lectualisme moral: conseqüència de la maièutica. Tot home bo és savi. Qui coneix el bé no pot deixar de fer-lo perquè la força del bé és insuperable. Qui actua malament, ho fa perquè és un ignorant.

Docta ignorància: només sé que no sé res. Reconèixer la pròpia ignorància, rebutjant els falsos coneixements, és el primer pas per arribar a la saviesa.

Dialèctica socràtica: art del diàleg. En el diàleg tothom ensenya i tothom aprèn. L’educació és col·lectiva: la ciutat ens educa. No aprenem del mestre sinó a través d’ell: l’autèntic magisteri el dóna la vida.

Universalisme ètic: sòcrates rebutja la teoria sofística segons la qual tot són opinions. Per Sòcrates és millor ser just que injust, és millor ser bo que dolent, és millor patir una injustícia que cometre-la. La funció del filòsof és definir els universals ètics i ajudar a cada home a trobar-los.

§  Cal reformar el jovent per fer-ne bons ciutadans.

§  Per aconseguir-ho cal una tècnica o mètode (= El diàleg orientat a la recerca del bé) i un mestre que els orienti.

§  El punt de partença de la filosofia és la introspecció (=mirada interior, descobrir el bé analitzant-se interiorment)

§  En la raó trobem conceptes clars, definidors de les essències de tot, compresibles per tothom que busqui la veritat.

§  Els conceptes de la virtut són innats, tots els portem a dins i per això tendim necessàriament a complir-los quan els coneixem. Qui coneix el bé no pot deixar de fer-lo.

§  Paraula à per arribar a la veritat

§  Ideal à felicitat

§  Pedagògicament à ensenyament de franc

§  Objectiu à fonamentar la filosofia a través de definir els conceptes ètics: bé, veritat…

Sofistes

§  Protàgores à qüestions pràctiques

Sofistica: moviment cultural determinant del s.V a.C. Es pot considerar com el triomf de la democràcia perquè posa el debat com a centre de la vida de la ciutat.

Els sofistes eren mestres ambulants que anaven de ciutat en ciutat ensenyant als joves rics a discutir a l’àgora. Cobraven per fer-ho.

§  L’ideal grec à  bastir una ciutat dominada per la saviesa (sofiestes = expressió d’aquest ideal)

§  Interès per l’home, és a dir, pel ciutadà i per problemes de retòrica i de dret. S’interessen sobretot pel prolema de la convivència.

§  Defensen una teoria relativista sobre el món, consubstancial amb la democràcia. Per ells tot són opinions.

§  Gran importància del llenguatge. La paraula és un instrument de poder. És molt important dominar l’habilitat retòrica a l’hora de persuadir: Judici de Protàgores contra Evatle.

Constitueix una expressió de democràcia i tolerància, en la mesura que la democràcia significa pluralisme de les opinions i llibertat d’expressió. Les seves tesis essencials són:

§  Nihilisme ontològic: no existeix un ésser substancial i permanent al canvi (gòrgies)

§  Fenomenisme: l’aparença és l’única forma de ser real.

§  Subjectivisme: l’home és l’únic criteri de veritat dels judicis.

§  Sensisme: l’experiència és l’única font de coneixement.

§  Convencionalisme: la societat no és un fet natural sinó el resultat d’un pacte.

§  Positivisme: les lleis jurídiques i morals han estat dictades pels homes, no pels déus.

§  Relativisme: les normes socials estan en funció de cada societat, de cada època i dels interessos de cada moment. Per tant, canvien quan les circumstàncies ho requereixen.

§  Escepticisme: no existeix la veritat universal, tot pot ser a la vegada veritable i fals.

Dos tipus de lleis:

§ Lleis físico-naturals: de valor universal, no poden canviar i es compleixen de forma inevitable.

§ Lleis político-socials o “nomos”: regulen la convivència a la ciutat i són convencionals, poden canviar, cada ciutat té lleis diferents.

Reflexió: cal obligar algú a morir per defensar les lleis del seu país?

Gòrgies:

1.       Res no és

2.       Si fos, seria incognoscible

3.       Si fos cognoscible, seria incomunicable

§  Practiquen el relativisme i escepticisme

§  Defensen la idea que no hi ha veritats absolutes, només hi ha opinió

§  Distingeixen entre saber i creure: només hi ha creences, no sabers.

§  El llenguatge i la retòrica són fonamentals en la vida social, per convèncier als altres, tenir èxit, assolir i conservar el poder…

§  Gòrgies i Protàgores, els sofistes més importants.

§  Sòcrates i Plató estan en contra dels sofistes als qui consideren responsables de la decadència moral i política de la Polis.

§  Paraula à per arribar al poder

§  Ideal à èxit.

§  Pedagògicament à cobren i s’adrecen als rics

§  Objectiusà escepticisme i relativisme

Filòsofs presocràtics

1. PERÍODE PRESOCRÀTIC: neixament de la filosofia (finals s.VII a.C , s.VI, principis s.V a.C)

La filosofia neix a Milet (Àsia Menor) al aparèixer un nou tipus de pensament, el logos (raó/paraula) en lluita contra el mite.

L'origen de la filosofia es podria definir com el pas del mite al logos. 

Es presenta el primer problema filosòfic --> L'ARKHÉ ( estructura físic - material de l'univers)

Sofos = savis generalistes

Alguns dels filòsofs d'aquella època són:

1. THALES DE MILET: el primer filòsof conegut. Per a ell, l'ARKHÉ és l'aigua. Amb la seva obra es produeix el pas del mite al logos.

-->Anaximandre: deixeble de Thales de Milet. És el primer en mesurar el perímetre de la Terra a partir del moviment del Sol. Planteja la qüestió de l'Apeiron ( = indeterminat, indefinit, Arkhé ), la capacitat per arribar a ser matèria.

-->Anaxímenes: deixeble d'Anaximandre. Considera que l'ARKHÉ és de caire físic, concretament, l'aire. Diu que es tracta d'una condició imprescindible per a la vida, està a tot arreu i no pesa. Va ser el primer en dir que la terra estava constituïda per: aire, foc, aigua i terra.

2. PITAGÒRICS: de la Magna Grècia (Sud Itàlia). Plantegen la qüestió de les matemàtiques. Plantegen el cosmos com un gran teorema matemàtic. L'ARKHÉ són els nombres. L'univers és una gran equació.

A l'escola pitagòrica hi havia dos nivells:

-Acustmàtics; els novicis que entraven a la secta, havien de guardar silenci durant un llarg període de temps. (=escoltar)

-Matemàtics: coneixen els secrets del grup.

Van descobrir el nombre pi, l'arrel quadrada, l'escala musical i el Teorema de Pitàgores, entre d'altres.

3.HERÀCLIT: renuncia al poder polític per dedicar-se a la filosofia. No mostrava interès per fer-se comprendre. Considerava que el logos governava el món i que el canvi no era absurd. També manifestava que totes les coses estaven en estat de canvi, de transformació i moviment. Deia:
"Ningú pot banyar-se dues vegades al mateix riu".

Teoria sobre Heràclit, 4 temes:
-Guerra com a pare de totes les coses
-Unitat de totes les coses de l'ésser
-El fluir perpetu
-Visió irònica dels contrastos (joc irònic del llenguatge)


4.PARMÈNIDES: nega la possibilitat del canvi perquè no podem conèixer el no-ésser (el canvi era atès com el pas de l'ésser al no ésser). Deia que l'ésser humà es podia conèixer a través del pensament i que el moviment era pura aparença dels sentits.

El Poema de Parmènides està dividit en tres parts:
-Proemi oracular: introducció a l'estil dels oracles religiosos.
-Via de la Veritat: Que és i no és no ser.
-Via de l'Opinió: que no és i és no ser.

L'ésser de Parmenides té 5 característiques:
- És in-engendrat
-És indestructible
-És immòbil
-Il·luminat
-És Ú, una unitat

Apories: raonaments que obligaven a respostes contradictòries


5.ATOMISTES (Demòcrit): grups filòsofs amb tendències materialistes. El seu mestre és Leucip. Plantegen que l'ésser són els àtoms i el no-ésser és el buit. L'ésser i el no-ésser no són contradictoris, sinó complementaris.